En BTT pel Montsec

Una setmana després d’haver anat a escalar al Paladet Oriental i de descobrir la pista que porta fins al poble abandonat de Rúbies, avui hi he tornat a pujar amb btt i acompanyat de la Neus.

Recorregut: de Vilanova de Meià a Rubies (18 km i 760 m de desnivell acumulat), tornada per Santa Maria de Meià i fins a Vilanova de Meiâ. Total 30 Km i 930 m de desnivell acumulat.

Aquí hi trobareu més informació. Wikiloc

Arribem a Vilanova i algú ens vol espantar !!

Preparem les bicis.
Sortim per la carretera asfaltada direcció a la font de la Figuera . Aquest tram ha de servir-nos d'escalfament però la veritat és que puja més del que sembla quan ho fas amb el cotxe.

Un cop a la pista de terra que ens portarà a Rúbies, la cosa comença a pujar una mica més.


Quan la pujada és ja força dreta i mantinguda, una trucada salvadora ens permet fer un petit descans !!

Després d'una bona estona de pujar i quan ja estavem baixant, el poble de Rúbies ens apareix davant nostre. El Pirineu, més nevat del que és normal per aquestes dates, fa que el paisatge sigui extraordinari.

Una setmana més tard torno a estar al peu de la Portella Blanca, encara que avui no pujarem a escalar.

Festival Eròtic. El Peladet Oriental. Vilanova de Meia

Aquesta via te 4 tirades, però com que nosaltres veniem del peu de la via de la Guineu Lliure, hem flanquejat per arribar caminant a l'alçada de la 1a reunió. Hem començat amb un tram de roca molt compacte i bona, amb un pas de 6a assegurat amb dos espits. Després la roca perd qualitat però és una 1a. tirada maca fins la reunió. A la següent tirada la roca és força dolenta i cal anar en compte on t'agafes. Trobes pitons i espits que et permeten anar pujant amb força seguretat però sense relaxar-te, tot i que l'escalada no és molt difícil. La reunió es fa de dos espits i no és comoda. La ultima tirada torna a començar amb un tram de roca molt compacte i vertical ( 6a-) assegurat amb dos espits. La continuació però torna a ser de roca no gaire bona fins arribar a la ultima reunió que es fa, d'un pitó i un espit, a la cresta.

Pel descens cal baixar per la feixa que hi ha al peu de la paret que ens queda al darrera. En 5' trobem el camí ( GR) pel qual haviem pujat.

La Tossa d'Alp, 2.537 m

Amb la bona neu que hi ha a muntanya, aquest diumenge amb la Neus hem decidit anar fer una matinal prop de casa i començar així la temporada d'esquí.

L'Aina també s'hi ha apuntat i per primera vegada "pujarà" esquiant en comptes de només baixar.

L'indret escollit és la Tossa d'Alp i, com si anéssim a fer pistes, en adrecem a Coma Oriola per començar a pujar pel costat de la pista.
Molts esquiadors de muntanya han tingut la mateixa pensada i som més de 20 els que pugem, en petits grups, a la Tossa.

Com sempre que es comença, això de pujar i relliscar al fer voltes "Maries" fa rondinar una mica a l'Aina, però la pujada es va fent sense gaires problemes

Un cop a dalt, les relliscades i el cansament s'oblida ràpidament i podem gaudir d'unes vistes molt maques.

Avui fins hi tot podem fer la cervesa i un entrepà calent dalt del cim !!!

De la Guineu Lliure al Festival Eròtic

Aquest dissabte, amb el Jordi Pardo, hem anat cap a Vilanova de Meia. Volíem pujar a les parets que hi ha sobre el poble abandonat de Rubies i conèixer aquell entorn del que tothom en diu marevelles. La primera sorpresa ha sigut trobar-nos que plovia durant tot el trajecte en cotxe des de Sant Fruitós, però les ganes han pogut més que la pluja, i hem acabat pujant fins a Rubies.

Vista de la paret des de l'aparcament de Rubies
Després de visitar l'església de Rubies i d'esperar-nos dins del cotxe fins que parés de ploure, hem pujat a peu de paret amb la intenció de fer la via "Guineu Lliure" que aquesta mateixa setmana havia sortit publicada al bloc de blocs.

Pany de paret per on va la via

Quan hem arribat al peu de via, la paret encara estava molla i en el primer parabolt no hi havia xapa. La cosa no pintava gaire bé però calia provar-ho. Al cap de poca estona han arribat dues cordades més amb la intenció de fer la mateixa via, gent de Barcelona i de Sabadell ( en Pere Joan , en Wolfgang i dos companys més ) amb els que hem estat parlant mentre ens preparavem per pujar.

Fisura de la llastra per on comença la via

El Jordi en acció

En fred i amb la paret molla, l'hi he passat al Jordi l'honor de tirar de primer, així que sense ni deixar-lo rondinar l'hi he donat el material i una xapa amb una famella, per tal que pogués aprofitar l'espàrrec del 1r. bolt, al que li falta la xapa. Patint una mica per la mullena de la roca i la verticalitat de la paret, en Jordi ha pujat els primers metres fins a posar-se sobre la llastra. A partir d'allí la paret perd verticalitat però la roca és més dolenta i cal anar en compte. Quan ha arribat a la reunió, i després de fer caure un parell de pedres, he tirat amunt seguit d'aprop pel Pere Joan. He arribat a la reunió amb poques ganes de fer de primer, ja que la roca no m'agradava, i l'hi he tornat a demanar al Jordi que continués ell. Només sortir de la reunió, aquesta segona tirada es torna a posar dreta i la roca no millora. Sovint t'agafes a preses que es mouen o que no donen gaire confiança.

El Jordi a la segona reunió

Quan hem estat tots dos a la segona reunió, i veient que venia un tram de 6a i només es veia un bolt, hem decidit abandonar i esperar que el pas de més cordades netegin la via i ens la facin més atractiva. Amb un rapel de 55 m hem arribat a peu de via

Les dues cordades que ens seguien, un cop han arribat a la primera reunió, han pres la mateixa decisió i també han abandonat.

Amb la moral una mica tocada, però amb ganes d'escalar, havíem de cercar una alternativa i, com que la via més fàcil de la zona sembla ser que és la via " Festival Eròtic", hem anat a fer-la.

En definitiva, una via que està bé, però no com per llençar-hi coets degut als trams de roca dolenta que trobes. Tot i això a nosaltres ens ha servit per marxar amb un bon regust de boca.

La Carla ha anat a Malanyeu

Avui finalment la Carla ha anat a fer la via que porta el seu nom. De fet hem sigut més colla, ja que la Neus, l'Anna i el Pep ( el propietari del martell percutor ) i els seus fills, l'Alba i el Josep, també han vingut.

Primer hem escalat la via del costat que te 25m fins a la reunió, que també està molt ben assegurada i que te un inici més facil.

El Josep, de 5 anys ho ha volgut provar i ha pujat fins el segon parabolt !!



L'Alba, que te 8 anys, s'ha iniciat en l'escalada, i ha pujat molt bé fins a dalt !!!!

I com que el Pep també havia de pujar, finalment s'ha tret els peus de gat, que li feien molt mal, i ha pujat amb les bambes !!!

El Casc del Marboré. 3.006 m

Aquest estiu, quan amb el Jordi Seguí baixàvem de fer el Taillon, després d'haver-lo pujat per l'esperó Nord Oest, ens varem fer una foto amb el Casc del Marboré al fons i vam recordar l'estiu passat, quan amb la Marta varem pujar-hi per aquesta via, que és una manera diferent i molt divertida d'escalar aquest cim de 3.006 m

Material: 1 corda de 60 m. 6 cintes expres, tascons i/o friends

Dificultat: III grau, amb algun pas de IV

Un cop superada la Bretxa de Roland i iniciat el descens pel camí de la via normal, la via s'inicia per una feixa que hi ha uns metres per sobre del pas amb cadenes, que mena al "collado de los sarrios". Cal fer un flanqueig d'uns 60 m que es pot fer resseguint un caminet molt exposat ja que no és possible assegurar-se, o també es pot fer a tocar de la paret, a on s'hi troben 5 o 6 assegurances ( espits i pitons) fins arribar a una gran roca on farem reunió. A continuació s'escala un diedre de 30m, a on hi trobarem algun ferro vell, fins a arribar a l'interior d'una cova, on farem reunió.

La continuació de la via, i per tant la sortida de la cova, cal fer-la enfilant-se a la paret humida i fosca que tenim a l'esquerra on hi ha una assegurança.





Nosaltres per fer el pas ens varem enfilar a una congesta de neu que hi havia a l'interior de la cova.








Un cop estàs a la paret, es pot colocar algun friend, i cal continuar amunt, en la semi-foscor, a cercar la llum i per tant la sortida uns 30 m. mes amunt ( en anys de molta neu, podria estar obstruïda ).





Els darrers metres son molt estrets i la motxilla és un destorb important ja que s'hi passa molt just.

La Marta sortint de la cova i arribant a la llum !!

Un cop a la part superior, es camina molt proper al precipici que hi ha a la dreta fins que, arribat a un punt a on la paret es posa vertical, cal anar cercat el camí més fàcil tot grimpant per roca solida amb passos de II i algun de III-.
Finalment s'arriba a la cresta i, els darrers metres, es fan seguint el camí de la ruta normal .


La tornada és fa pel camí de la ruta normal.

Petit Vignemale. Esperó Nord

Aquest estiu, amb el Jordi Segui, varem poder fer, entre altres activitats al Pirineu francès, aquesta via a la zona del Vignemale.

En el Refugi d'Oulettes de Gaube hi ha un llibre de ressenyes on hi podreu trobar informació de la via, però quan escales parets d'aquestes dimensions les encigalades poden ser freqüents.

Material. Tascons, friends, bagues llargues, cordinos i un cargol de 8mm amb xapa per un forat d'espit.
Dificultat. IV grau amb algun pas de V, però la dificultat de la via ve més donada per la possibilitat de perdre la línia, que el temps sigui dolent i en la precarietat de la roca.

L'aproximació és millor fer-la pel camí que porta al coll o Hourquette de Ossoue, i uns 50 metres abans d'arribar-hi, fer un flanqueig a la dreta per baixar perdent uns 150m de desnivell fins a peu de via. Si la neu està molt dura, els darrers metres poden ser emprenyadors i els grampons necessaris. Nosaltres ens els varem posar i, un cop a la rimaia, vaig baixar amb l'ajut de la corda a deixar la motxilla amb els grampons i altres coses que, finalment no volíem pujar, uns metres més avall, per tal que a la baixada ho poguéssim recollir fàcilment.

Passar de la rimaia a la roca pot tenir certa dificultat, tant per la distancia que hi ha, com perquè la roca està humida.

El primer llarg comença a la part més baixa de l'espero i és més difícil del que diuen les ressenyes. Va per un diedre de marbre blanc relliscós en el que hi ha dos pitons i a on també hi podrem posar tascons i friends. Amb cordes de 50m, la 1a. reunió és fa en una petita plataforma inclinada a on s'hi troba un pitó.

La continuació va a la dreta d'unes franges negres fins a una reunió intermitja, a sobre de la qual hi ha uns passos dificils on hi trobarem dos ponts de roca podrits.

A la via hi han alguns pitons i espits, però cal portar tascons i friends ja que és molt facil no veure alguns dels ferros de la via.

Quan a la 5º. tirada has de deixar la vira d'ofitia per la que estàs escalant, s'ha de fer un flanqueig molt gran a la dreta, a buscar un espit que nosaltres no varem trobar, i després continuar amunt per roca trencadissa a on hi ha algun clau

La via va alternant trams de roca dolenta amb d'altres de bona i a vegades les reunions les has d'improvitzar

Un cop has escalat l'esperó propiament dit i acabada la cresta molt aeria que hi ha ( 2 tirades), s'entra en una canal amb roca descomposta i trencadissa que, si bé et diuen que es fa en ensamble, nosaltres la varem fer muntant 4 reunions més fins arribar al cim.

Això logicament va fer més llarga l'escalada, però també més segura.

Un cop al cim, tot menjant uns ganyips, varem saludar a un alpinista txec, de 75 anys, que havia pujat sol per la normal i que va resultar que coneixia als responsables del Servei d'Informació de Muntanya de Sabadell, ja que anys endarrera els hi havia demanat informació per preparar expedicions a la serralada del Himàlaia.

La baixada es fa pel camí de la via normal fins al coll o Hourquette de Ossoue, i un cop allí, nosaltres varem baixar per clapes de neu fins al peu de via a recollir la motxilla i fins al refugi a on ens esperava el sopar.

Aquesta via es pot fer en 4 o 5 h però, si et perds per la via i fas reunions fins al cim, com varem fer nosaltres, hi pots estar unes 7 o 8h.

Va ser una escalada maca, en un entorn inmillorable i de les que recordes tota la vida.