Petit Vignemale. Esperó Nord

Aquest estiu, amb el Jordi Segui, varem poder fer, entre altres activitats al Pirineu francès, aquesta via a la zona del Vignemale.

En el Refugi d'Oulettes de Gaube hi ha un llibre de ressenyes on hi podreu trobar informació de la via, però quan escales parets d'aquestes dimensions les encigalades poden ser freqüents.

Material. Tascons, friends, bagues llargues, cordinos i un cargol de 8mm amb xapa per un forat d'espit.
Dificultat. IV grau amb algun pas de V, però la dificultat de la via ve més donada per la possibilitat de perdre la línia, que el temps sigui dolent i en la precarietat de la roca.

L'aproximació és millor fer-la pel camí que porta al coll o Hourquette de Ossoue, i uns 50 metres abans d'arribar-hi, fer un flanqueig a la dreta per baixar perdent uns 150m de desnivell fins a peu de via. Si la neu està molt dura, els darrers metres poden ser emprenyadors i els grampons necessaris. Nosaltres ens els varem posar i, un cop a la rimaia, vaig baixar amb l'ajut de la corda a deixar la motxilla amb els grampons i altres coses que, finalment no volíem pujar, uns metres més avall, per tal que a la baixada ho poguéssim recollir fàcilment.

Passar de la rimaia a la roca pot tenir certa dificultat, tant per la distancia que hi ha, com perquè la roca està humida.

El primer llarg comença a la part més baixa de l'espero i és més difícil del que diuen les ressenyes. Va per un diedre de marbre blanc relliscós en el que hi ha dos pitons i a on també hi podrem posar tascons i friends. Amb cordes de 50m, la 1a. reunió és fa en una petita plataforma inclinada a on s'hi troba un pitó.

La continuació va a la dreta d'unes franges negres fins a una reunió intermitja, a sobre de la qual hi ha uns passos dificils on hi trobarem dos ponts de roca podrits.

A la via hi han alguns pitons i espits, però cal portar tascons i friends ja que és molt facil no veure alguns dels ferros de la via.

Quan a la 5º. tirada has de deixar la vira d'ofitia per la que estàs escalant, s'ha de fer un flanqueig molt gran a la dreta, a buscar un espit que nosaltres no varem trobar, i després continuar amunt per roca trencadissa a on hi ha algun clau

La via va alternant trams de roca dolenta amb d'altres de bona i a vegades les reunions les has d'improvitzar

Un cop has escalat l'esperó propiament dit i acabada la cresta molt aeria que hi ha ( 2 tirades), s'entra en una canal amb roca descomposta i trencadissa que, si bé et diuen que es fa en ensamble, nosaltres la varem fer muntant 4 reunions més fins arribar al cim.

Això logicament va fer més llarga l'escalada, però també més segura.

Un cop al cim, tot menjant uns ganyips, varem saludar a un alpinista txec, de 75 anys, que havia pujat sol per la normal i que va resultar que coneixia als responsables del Servei d'Informació de Muntanya de Sabadell, ja que anys endarrera els hi havia demanat informació per preparar expedicions a la serralada del Himàlaia.

La baixada es fa pel camí de la via normal fins al coll o Hourquette de Ossoue, i un cop allí, nosaltres varem baixar per clapes de neu fins al peu de via a recollir la motxilla i fins al refugi a on ens esperava el sopar.

Aquesta via es pot fer en 4 o 5 h però, si et perds per la via i fas reunions fins al cim, com varem fer nosaltres, hi pots estar unes 7 o 8h.

Va ser una escalada maca, en un entorn inmillorable i de les que recordes tota la vida.